D’AQUÍ I D’ALLÀ

La memòria mai no pot ser abstracta. La veritat és un bé precís

LLEIDA

CONCEPCIÓ LLADONOSA

Tinc la sana costum de retallar i guardar els articles que trobo interessants. Quan els reviso sovint m’ofereixen sorpreses. Tenia dos articles junts que em van fer obrir els ulls de la consciència.

No fa massa temps que va morir el jardiner sud-africà: Hamilton Naki.

Aquest home, de raça negra estava relacionat amb l’inventor de la tècnica dels trasplantaments de cor, el doctor Cristian Barnard. El mediàtic metge tenia un ajudant que de jardiner va passar a tenir cura dels animals amb els que s’experimentava el nou procediment quirúrgic, anestessista i després autor dels trasplants. Autodidacta i bon observador, Naki, un home amb pocs estudis com era natural a la Sud-Àfrica de l’aparheit, va acabar sent indispensable en l’equip Barnard. De fet aquest cirurgià considerava que en quan a tècnica era molt millor que ell; amb tot no es va preocupar de retre-li cap reconeixement en el moment que es va acabar el règim racista. Només ho va esmentar en el transcurs d’una entrevista recordant l’efemèride del primer trasplantament. Naki es va jubilar com a jardiner amb una pensió molt humil.

Vist avui en la distància sembla un relat de Kafka.

L’altre retall periodístic es referia a l’afer referent a l’Enric Marco.

Tots sabem com va anar la història: l’home es va fer passar per deportat i amb aquest nimbe relatava els horrors del domini nazi produint l’emoció, el coneixement i el rebuig en els seus oients.

Ells deia que els supervivents vius estaven molt cansats i desanimats i llavors ell, s’atorgava les seves vivències per fer una mena de document dramatitzat o ‘performance’ mediàtica amb un cert art.

De fet tenia molta raó: si s’hagués donat veu als deportats supervivents en el període de la Transició, molts supervivents encara vius i amb una edat en que els records eren encara sencers, entre tots s’hagués pogut compondre el teixit de la veritable història viscuda de l’horror. No hauria estat possible l’engany.

Es va preferir el silenci, l’oblit i l’aplicació de la llei de ‘punt final’ per als vencedors, sense ni tan sols haver estat promulgada.

Potser el seu passat com a militant llibertari va ajudar a la farsa atès que els partits de filiació comunista, ja abans de la guerra civil van anar a totes per acabar amb els moviments àcrates. La veu d’aquests moviments va quedar molt afeblida.

També podem dir que durant la transició es tothom es va atorgar un paper de lluitador o de salvador de pàtries una mica exagerat; més que una transició va estar una reinvenció del nostre passat una mica massa inexacte.

La reflexió d’ambdues notícies em va fer arribar a la conclusió que la narració dels fets i la història no es pot deixar ens mans desaprensives i que cal estar atents a la contínua manipulació informativa i fins i tot històrica ja que sembla que darrerament se n’ha esdevingut un costum i que a grups de pressió els interessa practicar i com a única defensa sembla que només sabem passar i mirar cap a l’altra banda.