El so i la llum un prodigi de la creació

LLEIDA

RAMONA TARGA

El primer llibre de la Bíblia, el Gènesi ens fa visible, amb el so de la paraula, allò que és ocult: “QUE EXISTEIXI LA LLUM. I LA LLUM VA EXISTIR”. Gn. 1,3). El pròleg de l’evangeli de S. Joan ens presenta el logos, la paraula amb la qual Déu ho crea tot: “AL PRINCIPI EXISTIA EL QUI ÉS LA PARAULA”. Jn. 1,1. L’hinduisme considera que les cinquanta veus del sànscrit, són les cinquanta vibracions originaries que van crear les formes de l’actual matèria. La divinitat de Xiva es transformà en vibració sonora i es propagà cap enfora fent expandir l’univers. Totes aquestes narracions de la creació, són històries exemplars que facilitaven l’alliçonament de la vida, situaven el territori mental dels nostres llunyans avantpassats sota la força d’un estadi sobrenatural, imprescindible per a sobreviure.

De vegades les noves lleis físiques i matemàtiques posen al descobert la intuïtiva veritat dels mites antics que amagaven en potència realitats científiques llavors indesxifrables. El soroll revestit de llum sempre ha estat present en la creació perquè en definitiva el so i la llum són la mateixa cosa. D’acord amb les darreres descobertes, s’han inventat instruments que permeten transformar ones de llum en so. La teoria M, coneguda com teoria de corda ens proposa unes cordes unidimensionals que, en vibrar, produirien diverses notes d’on podria derivar tota partícula o energia. L’univers és un immens i encisador pentagrama.

Pitàgores considerava que una pedra no és sinó música petrificada. ¡Quina expressió més fantàstica per descriure els primitius sorolls de la creació! Des d’aquelles primeres explosions de so i llum fa uns 15.000 milions d’anys fins avui, la complexitat lògica de l’evolució no s’ha aturat.

Sentir és una percepció passiva de tot ésser viu, no exigeix la voluntat, però escoltar ha estat i és el gran repte de l’oïda humana. Escoltar és la facultat de seleccionar allò que hom desitja copsar des de l’oïda a plans superiors. El cant dels ocells, el soroll del foc, del vent, el trencament de les ones del mar, l’impacte d’un tro, un univers sonor que l’ésser humà ha codificat fins a convertir-ho en el llenguatge més abstracte i simbòlic que existeix, la música.

Quan Ludwing van Beethoven completament sord, va compondre la novena simfonia, potser volia allunyar-se de la subjectivitat i prejudicis que de vegades expressen les paraules per a cercar la música silenciosa de les pedres. La tocata i fuga en re menor de Bach, ens proposa un creixement harmònic sense límits, entre el món interior i el món exterior, fins a mostrar-nos l’equilibri total del Big Bang.

La música ens porta a la imaginació totes les remors de la natura i les realitats idealitzades de les nostres emocions. Richard Wagner deia: “La música és la revelació d’un altre món”.

Siguem doncs conscients d’aquesta revelació, i allunyem-nos de la niciesa de tants i tants sorolls que no ens deixen albirar el cim de la beatitud.