Un meravellós itinerari cap a la comunicació verbal

LLEIDA RAMONA TARGA

Dins de l’univers no hi ha res deixat a l’atzar, l’evolució treballa lenta però segura per aconseguir l’equilibri del pensament humà. L’hominització va ser un accelerat fenomen d’intersecció entre l’homínid i el seu entorn però, va tenir la veu algun especial protagonisme en aquesta fantàstica aventura? Sabrem algun dia com i quan va començar l’esclat de la parla humana? D’on surten realment les nostres paraules i amb les quals tots els éssers humans ens hi identifiquem? Tres preguntes difícils de respondre doncs la veu és un fenomen físic que no deixa rastre, no es fossilitza com la resta del cos. El bipedisme iniciat probablement amb els prehomínids del grup procònsol o ramapitec, va preparar la posició baixa de la laringe, una alteració del cos que va permetre modular les vibracions de les cordes vocals. Un cop desconnectat dels instints, l’home ha estat un cercador perpetu, un nòmada insaciable per autocomprendre’s. La veu és un dels molts prodigis de l’evolució; és la manifestació més natural i espontània per a dinamitzar el cervell. Inicialment el llenguatge més primitiu devia manifestar coses molt puntuals, fred, calor, alegria, por, enfermetat. Una remota comunicació que exigia també molts moviments de mans, braços, mirades, xiulets, fins arribar a la formació de morfemes i lexemes que donarien pas a conceptes abstractes. La veu ha captivat sempre la humanitat per les immenses possibilitats, gairebé màgiques que posseeix, l’agilitat, els diferents registres. Una caixa de ressonància amb una originalitat sense precedents que ha materialitzat la forma i el color de les idees. A través de milers de casualitats i milers de provatures, la parla ha esdevingut el tret més característic de l’espècie humana. L’home primitiu impressionat davant dels misteris de l’univers, va desenvolupar una forma fonamental d’expressió, la paraula cantada. Quantes melodies s’hauran cantat i dansat en el llarg recorregut de la història!

Cantar no és una activitat per a passar l’estona, és una creativitat que facilita la recerca del món interior i totes les seves riqueses, llaura el camí de l’estabilitat i l’harmonia, és la disciplina que educa la veu, prepara l’oïda per a descobrir la força de les vocals, la claredat de les consonants, la gràcia del ritme, la fermesa dels accents. Pel que fa a la pràctica del cant en col·lectivitat (cant coral), s’aprèn també a escoltar, a valorar les veus dels companys, a tenir sentit de la unificació Cada veu és única i irrepetible, tot un repte de la comunicació que ens permet manifestar-nos d’una forma peculiar. El llenguatge està programat a la part esquerra del cervell i les emocions i les melodies actuen sobre la part dreta. Unificar les dues polaritats amb el cant és un espontani mecanisme que desvetlla rellotges interiors i reconcilia l’esperit amb el propi ritme vital. Cantar s’hauria de convertir en una assignatura imprescindible en la formació de tots els infants.