L’aigua no és una mercaderia

V Conferència de TpDH

Els mecanismes de presa de decisió pública sobre la gestió dels recursos hídrics i el cicle de l'aigua (governança de l'aigua) són de gran importància per a aconseguir el sètè Objectiu del Mil·lenni relatiu a l'aigua i a la sostenibilitat mediambiental que proposa reduir a la meitat la proporció de persones que no tenen accés sostenible a l'aigua potable.

El debat sobre com s'ha d'inserir la governança de l'aigua en les estructures estatals de govern està lluny d'estar resolt.

Les polítiques neoliberals derivades del Consens de Washington, en la seva obsessió per minimitzar el paper de l'estat tendeixen a disminuir el caràcter de l'aigua com a bé públic essencial i tractar-la cada vegada més com una mera mercaderia. Des d'aquesta visió s'insisteix en el mercat com a principal mecanisme de distribució de recursos, per la qual cosa la capacitat de pagament dels usuaris adquireix un paper preponderant en la gestió de l'aigua potable. Això condueix a escenaris cada vegada més allunyats de l'Objectiu del Mil·lenni citat, augmentant la població que no disposa d'un adequat accés a l'aigua potable. La versió política d'esta visió ha portat sovint a confondre la necessària descentralització (devolution o retorn de les competències als nivells locals operatius) amb la privatització de la gestió de l'aigua, cal recordar que per a dur a terme un procés de descentralització s'han de garantir les condicions adequades per tal que procés sigui satisfactori.

L'aigua és inqüestionablement un bé local inherentment lligat al territori. La naturalesa ha col·locat els recursos hidràulics en aqüífers i conques superficials estructurats en sistemes arboris (ramificat-descendents) però no en forma xarxa. L'acció humana, quan construeix canals, transvasaments i xarxes a pressió, permet “eixamplar” aquest caràcter estrictament local de l'aigua, transportant-la més allà de la seva conca permetent una gestió molt més flexible del recurs. Sota el domini dels paradigmes de pensament actuals (ens trobem immersos en un món globalitzat on el model en xarxa ho explica quasi tot), aquesta constatació tan elemental sovint ha estat obviada, però és evident que ha de ser recuperada com una important hipòtesi de partida si desitgem establir el debat de la governança de l'aigua sobre bases serioses i sòlides.

Des del punt de vista dels drets de les persones i la justícia distributiva, l'aigua pot ser tractada des de tres perspectives: com a dret humà (aigua per a la vida, sense possibilitat de “preu” o contrapartida), com a dret ciutadà (dret a l'aigua per a usos derivats d'un contracte social que exigeix algun tipus de contrapartida cívica) i aigua, l'excedentària, que pot ser tractada com a mercaderia econòmica subjecta a un règim de regulació semblant al d'altres mercats. La delimitació gens fàcil d'aquestes tres modalitats d'aigua i els seus consegüents règims jurídics associats ha de ser una altra de les bases del debat sobre la governança de l'aigua.

Finalment, les distintes peculiaritats de la sostenibilitat de l'accés a l'aigua potable i la seva correcta gestió al mitjà rural, urbà i periurbà, deuen també ser previstes en el complex panorama de la governança de l'aigua. Les debilitats institucionals i la falta d'apoderament ciutadà, tant en alguns mitjans rurals amb poques oportunitats, com en les degradades situacions d'amplis territoris periurbans de les ciutats del Sud, s’han de tenir en compte quan es tracta de trobar millors solucions per a la gestió pública de l'aigua.

2006. Federació espanyola d'Enginyeria Sense Fronteres - www.isf.es | info@isf.es