Petita història dels records entorn a l’historiador Josep Lladonosa (I)

LLEIDA CONCEPCIÓ LLADONOSA I VALL-LLEBRERA

He tingut el goig de participar junt a dues mestres d’Alguaire, en la elaboració de la Petita Historia de Josep Lladonosa. Per tant hem hagut de rellegir les seves memòries, remenar antigues fotografies que a mi m’han fet resorgir record oblidats de la meva infància. Afegida l’emoció de sentir narrar amb tanta tendresa i realisme la vida del meu pare pel intel·lectual lleidatà, Sr. Francesc Vallverdú.

A casa nostra hi havia alegria. La transmetia la mare: la Conxa. Ja parlaré en un altre text d’ella.

Val a dir que el meu pare mai no va ser un ressentit malgrat les malvestats que li arribaven d’aquelles estretes ments dels dirigents culturals franquistes.

L’hora de dinar era una joia sentir-lo, ens parlava de les seves recents descobertes històriques fetes als arxius. Mai no ens va avorrir. Era bonic sentir parlar amb tanta admiració de Manuel de Montsuar, jo el tenía quasi com un prestigiós oncle.

En aquells dies, el pa era molt dolent; als infants ens en compraven de blanc, però els pares es menjaven el que donaven de ‘racionament’’. Això vol dir que no es podia comparar tot el que volies. Quan era immenjable, el pare, de la molla en feia una col·lecció d’animalets molt ben fets i els arrenglerava davant el seu plat.

Tampoc puc oblidar les visites al castell. Com que era la filla gran se m’enduia els diumenges i em feia de guia. Hi vam anar moltes vegades però mai va contar el mateix. Era bonic i trist el veure el monument tan malmès.

Quan hi vaig portar els meus alumnes, no em va calgué repassar gaire els conceptes; me’n recordava i recordava el meu pare i els nens de Seròs, tan espavilats, també els hi agradava.

Els pares eren molt religiosos i l’encarregat de resar el rosari era ell. El resava sempre en català i les lletanies sempre en llatí. Com molt bé ell deia, eren molt més boniques i musicals en aquesta llengua. Ell no estava gens d’acord amb el Concili Vaticà II, en aquest assumpte, perquè explicava que en llatí ens podíem entendre amb tot el món. Ells l’havia après autònomament per desxifrar els document dels arxius i ens explicava que un cop, a Roma va estar parlant una hora seguida amb un altre historiador suec, en llatí...

El pare també estimava molt la música. Ells va ser músic i amb un altre tipus de circumstàncies segur que hagués continuat. Relacionat amb el Sr. Virgili pels seus llibres, va donar moltes lliçons d’història a l’Orfeó Lleidatà. Anàvem a sentir els concerts. Llavors, allí s’esborrava el franquisme i tornàvem a tenir pàtria.

Aquest any Lladonosa ha fet refrescar la memòria a molta gent.

Josep Lladonosa, no només és el nom d’un carrer, el nom d’un institut i un veritable historiador, sinó una persona amb una gran humanitat que els que el van conèixer encara recorden, i també un pare molt diferent d’aquells pares resignats de la postguerra sinó un home que sense ni tan sols pretendre-ho ens va obrir horitzons més amples i camins per fressar fora l’anorreament del franquisme.