Petita història dels records entorn a l’historiador Josep Lladonosa (II)

LLEIDA CONCEPCIÓ LLADONOSA I VALL-LLEBRERA

Uns records et porten a uns altres. La memòria, et mena a fets encadenats com les denes d’una xarxa. Pensant en aquells temps d’infància i carències, ni els meus record ni en els dels amics amb els que els vam compartir no podem deixar de banda la figura de la mare, na Concepció Vall-llebrera Peralta.

Ella era el contrapunt sentimental de les nostres vides. La seva alegre bonhomia feia que la vida tingués un sentit més complert. Ella també era d’origen pagès d’una família molt cristiana i molt severa en la forma d’enfocar la vida. També el seu pare, que el van enviar a Cuba, va morir molt aviat deixant set fills.

El camí que van seguir va ser el de treballar molt en diferents oficis. L’oncle Manel, que va morir a la guerra, era violinista. La mare va anar a l’escola. Va ser l’única de les germanes. La fe i la bondat marcaven llurs vivències.

La Concepció estimava molt la música i tenia una dolcíssima i bonica veu de soprano. Sempre cantàvem ‘La fadrina va a la font’ i cançons d’aquesta mena. Quan passàvem cap al tard pel Roser on assajava l’Orfeó, sovint em deia com li agradaria cantar-hi, però la seva senzillesa li ho va impedir.

Li vam regalar una gravadora i ella d’amagat es gravava. Havia estat una brodadora molt bona i cap al final de la seva vida es va afeccionar a fer flors de paper. Li agradava tant que fins i tot es comprava roses naturals per fer més bé les d’artesania, complint la frase: ‘la natura imita l’art’. La seva presència donava una serena resplendor a la nostra vida, amb la manera que tenia de recolzar el meu pare en els moments baixos, que els tenia, per tants motius racionals com ara la seva dickensiana infància, les mancances de formació que tan esforç li van suposar per posar-se al nivell que li requerien les seves investigacions.

La mare sabia desfer els llamps i els trons d’aquells temps tan negres culturalment i també econòmicament. Amb certes amenaces constants d’alguns dirigents franquistes i la seva obligada convivència amb ells.

Ella sabia estar. Quan els convidaven a homenatges o distingien el pare amb honors culturals no li agradava ser el centre de res, ni presumir però era el centre i la deu de les nostres existències. Quan ella arribava ens sentíem complerts amb la seva bonesa i les seves anècdotes humorístiques.

Les seves germanes i cosines, quan venien a casa nostra li preguntaven:

-Conxa, perquè li deixes tenir tants padellassos al Josep?- Ella era molt hàbil en donar respostes suaus, de vegades amb un sol gest. Jo per la meva part em sentia molt ofesa amb les tietes que deien aquelles coses ja que tenia clar que el meu pare era un savi i que de sota terra sorgien coses importants que al mateix temps donaven raó de la seva vàlua ja que les excavacions feien callar algun censor amb ínfules historiador.

Tots dos formaven un món d’ajuda i estimació mútua amb sensibilitats ben diferents i complementàries que ens van ajudar a tenir els uns espais més oberts a la vida.