Alguns infants del passat no tenien la sort dels d’avui (II)

LLEIDA CONCEPCIÓ LLADONOSA

(Continuació) A l’arrencar l’aconi, vaig anar relliscant cap a la fosca. De refilada vaig veure la Maldat amb Potes, de l’obra de teatre, el Dimoni Menjafaves al Tupí del joc i el Marraco autèntic.

Vaig pensar: -he de fugir d’aquí. Però aquells enzes se’n reien mentre em deien que no tenia força.

Vaig mirar cap enlaire i vaig veure un forat molt llunyà on al final s’hi veia un bocinet de cel. No sé perquè em vaig recordar de la Fineta, que ens havia deixat feia cinc anys. Un raig de llum daurada va penetrar i jo m’hi vaig aferrar amb les mans. Il.luminava l’espai i em duia cap enlaire. Vaig veure una infermera amb uns ulls blaus de mirada dolça i amistosa. Quan ja era al final vaig sentir bategar unes ales i per un instant vaig veure un àngel amb la cara de la Fineta. Em va fer un petó i ja vaig ser fora. Em vaig sentir bé i vaig anar a buscar el pare encara parlava de pedres i àmfores mortuòries de fang daurat. Ho vaig entendre tot. La meva germana, després de patir hagués pogut tenir salut. Ara és un àngel.