Què entenien per divinitat en el paleolític superior? (I)

LLEIDA RAMONA TARGA

La paraula Déu és l’interrogant mistèric més qüestionat de tota la història humana. Un enigma digne d’atenció vers el qual l’home va orientar tot el seu futur. Però, es certa l’existència de Déu? I si existeix, què és? Quina essència té? És una Llum de Llums? És un Déu personal? És un Esperit?

Si les lleis de l’Univers són racionals, quin és l’origen d’aquesta racionalitat? O és que potser tot és irracional i l’home s’imagina viure en un paradís d’aparent racionalitat? Interrogants perennes que hauríem d’examinar en profunditat per intentar il·luminar les foscors irrespirables que ens dominen. Malgrat els esforços realitzats amb tota mena d’elucubracions deterministes, el pensament humà té un límit. Creure no és igual que veure i més enllà del que poden contemplar els nostres ulls, hi ha una zona fosca irrespirable, de proporcions infinites.

L’ateu, l’agnòstic i el creient escolten encisats les harmonies de l’Univers però tots tres naveguen sense cap seguretat per les ombres misterioses de l’abisme

Els nostres llunyans avantpassats amb la recerca de sons i la impressió vivencial dins les coves de figures humanes: de mans, d’animals i d’estranyes geometries com cercles, aspes, i el·lipses configuraven ideologies estratègiques de supervivència que nosaltres hem heretat sota la força dels lligams generacionals. Cadascuna de les artístiques troballes prehistòriques són de tanta exactitud i bellesa, que encara avui ens sorprenen i ens captiven profundament. Perduts enmig de la fragilitat i la follia de l’eclosió del pensament, els homes primitius no tenien iniciativa individual, sinó que tot estava regit per actuacions col·lectives. La reciprocitat d’experiències, vivències interiors, associat a gestos i fonemes, anaven fixant les primitives pautes comunicatives. Un llarg i íntim recorregut que regulava els comportaments instintius i naturals.

El dificultós itinerari de l’evolució reflexiva va programar milions de precisos engranatges fins aconseguir transformar l’animalitat en humanitat. Què o qui va motivar que l’home de Cromanyó iniciés fa uns 50.000 anys el complex camí de l’autocomprensió? Què entenien per divinitat en el paleolític superior? La tendència inconscient de molts investigadors occidentals, antropòlegs, paleontòlegs, filòsofs..., ha estat apropar-se a l’enigma de les divinitats primitives sota el patronatge obtingut de les idees bíbliques, una errada que ha fet molt difícil comprendre els trets genuïns dels pobles tribals i àgrafs. Les ètnies i tribus de tot el món, malgrat les enormes distàncies geogràfiques que les separa, van estar mobilitzades per sistemes rituals i religiosos molt similars. Sense tenir cap mena de contacte entre ells, els antics habitants d’Amèrica, d’Àfrica, d’Europa, d’Àsia i d’Oceania, ens han deixat fossilitzades les empremtes d’una excepcional capacitat per a crear idèntics mitologemes. Quin mecanisme de complicitat va provocar aquest estrany fenomen?