L’esplai, promou i enriqueix la dimensió espiritual de les persones

LLEIDA SÍLVIA ESCOLÀ ESCRIBÀ (IREL)

Són moltes les hores passades, les experiències viscudes, les coses que aprens, les angoixes, els somnis desfets, les bromes, els somriures, els amics/gues, les postes de sol...
Totes les hores es tradueixen en hores d’amor que cal assaborir i compartir amb els més menuts del nostre entorn. No podem deixar de donar-nos al món i des d’ell, el que ens vitalitza per dintre, encara és vàlid per despertar la vitalitat dels infants, adolescents i joves.
La nostàlgia no ens ajuda a avançar, cal fer la feina de cercar el que ens uneix a les generacions. Per a renovar la pastoral de joves no necessitem grans estratègies, especialitzades i costoses, sinó actituds des del cor: una experiència joiosa de la fe, capaç d’omplir la nostra existència d’amor, sentit, esperança i passió, alhora que inspira opcions i actituds que generen vida al nostre voltant; la fe en nosaltres mateixos, amb el que això comporta de valentia, entusiasme, coratge i creativitat i també amb Déu que és present en el món i en tot ésser humà, que pot en qualsevol moment, convidar a la seva amistat.
No us sembla que aquesta crida encara és vàlida avui, per als nostres monitors/es, responsables dels nostres moviments?
Quan ens reunim en assemblea els centres d’esplai cristians no és pas per condemnar, ni per lamentar projectes, calamitats i ineficàcies, ni per dir “no hi ha res a fer”, ni tampoc per afirmar que som els únics, els millors, sinó per anar més enllà. “Cal anar més lluny” (viatge a Ítaca de Konstantin Kavafis).
I com que el manual de navegació dels cristians (la Bíblia) encara és actual i no el coneixem a la perfecció de tant en tant encara l’obrim, consultem i trobem quelcom d’interessant.
Mirem i ens adonem que sovint, Déu en l’evangeli ens convida a la festa, a menjar i a beure: l’home ha de ser feliç. Ens crida al banquet de noces i a anar als camins a anunciar l’amor de Déu, el projecte de Déu, el Regne de Déu, que és festiu i engrescador. Déu no aliena, sinó que omple de felicitat.
La persona d’avui cerca ser feliç a costa del que sigui i això ens porta a pensar que realment necessita més que mai a Déu i necessita animadors/es de la fe. Ho té tot i es troba buida: reclama llibertat i acaba en el terror i la tirania; estima la natura i la desfà amb les guerres, la tècnica i l’especulació; demana plaer i acaba neuròtica o plena de sense sentit.
L’evangeli diu que sortim al carrer i no ens quedem tancats a casa. Entre nosaltres, sovint se senten les frases com: “sempre som els mateixos; som molt pocs”, “els joves d’avui no saben el que és patir, ho tenen tot”, “cal crear una nova mentalitat, una nova actitud”. I no es tracta “de fer coses noves com de fer noves les coses que fem”. Ens cal educar! El nostre món no necessita consellers, sinó testimonis. No convencerem ningú amb les paraules, sinó amb els fets.
Cal sembrar entre els infants i joves aquelles llavors per les quals haguem apostat. Un altre món és possible!