QUAN EL VENT APAGÀ EL FOC

LLEIDA A. B. E.

Hi havia una vegada un foc que escalfava tot un poble i hi donava alegria, però, un bon dia, tot això s’ho emportà el vent Bofarut: aquell que bufa més fred i més fort per destrossar-ho tot!
Des d’aquell dia, les Baralles, l’Odi, la Fama, l’Alienació, la Riquesa, la Uniformitat i el Temor s’imposaren al poble.
La desconfiança s’apoderà de la gent i les portes de les cases es tancaren amb clau. Només el padrí Damià, tot i necessitar una cadira de rodes, sortia cada dia amb l’esperança de reencendre el foc. Ell n’era el vigilant.
I vet aquí que un dia se li apropà una nena que portava un fanalet encès. Eren els minairons, sempre disposats a cridar ben fort les paraules màgiques per fer fora el Vent. La nena, en veure el foc apagat, li va oferir la seua Llum per encendre’l de nou.
Amb esforç i paciència, tot vencent la força del vent, encengueren de nou el foc i el cel reaparegué estrellat. Llavors la nena li digué:
- Aquí teniu de nou la il•lusió de viure en llibertat. A vosaltres us toca mantenir-la encesa.