No només és cine, és també cultura: “Le Nom de la Rose”

BARCELONA ARCADI FONTANA

La pel.lícula es va estrenar el any 1986 amb una duració de 131 minuts sota la direcció de Jean-Jacques Annaud. El guió és d’Andrew Birkin, amb una bona música de James Horner i una magnífica fotografia de Tonino Delli Colli.
Els actors principals són: Sean Connery, Christian Slater, F. Murray Abraham, Michael Lonslade, Valentina Vargas, Ron Perlman i es sorprenent que es rodés coproduïda per França, Itàlia i Alemanya.
Un projecte que va durar anys per preparar la producció amb molta cura, cosa que no sol passar al cine amb les presses dels nostres dies. Quan es revisa al cap d’un temps es nota el seu complert valor. Tot el conjunt aconsegueix una bona demostració de com es pot fer una pel•lícula d'intriga en plena Edat Mitjana, afegint elements per discutir el paper de l'Església en aquesta mateixa època i en altres més pròximes als nostres temps.
Comença en un matí de tardor, al segle XIV, a l'any 1327 quan Fra Guillem de Baskerville (Sean Connery), un monjo franciscà, antic inquisidor, i el seu inseparable deixeble el novici Adso de Melk (Christian Slater), que explica la història, arriben a una abadia benedictina al nord d’Itàlia per estudiar la mort del miniaturista Adelmo d’Otranto. Durant la seva estada, van desapareixent misteriosament altres monjos, que després troben morts.
A poc a poc degut a les confessions que li fan uns monjos molt espantats, Guillem va veien el que està passant.
El mòbil dels crims sembla ser uns antics tractats sobre si es lícit i convenient el riure. Els llibres es troben a la biblioteca del complex del monestir, que es veu que en aquell moment, és el major del món cristià. El teorema va sobre qui és l'assassí i que van fer les víctimes per morir assassinades? Ningú no ho sap.
La complexitat que de per si mateix comporta l'adaptació cinematogràfica de textos d’autor es multiplica en aquesta ocasió a l'estar davant una novel•la plena d’idees de filosofia, història i literatura. Per això, el director es va envoltar d'un gran equip de guionistes, entre els quals es trobava el propi Eco, i va contar amb els mitjans propis d'una gran superproducció que la bona fotografia del mestre Colli i la tasca dels actors van portar l'èxit d'aquest film per sobre de les grans produccions nord-americanes.
No hem cansaré de dir que una excel•lent ambientació i interpretacions impecables es van posar al servei d'aquell llibre, complicat de seguir en la seva engrescadora intriga. Es veia d’una hora lluny la seva adaptació al cinema.
En la majoria dels casos, la pel•lícula no millora el llibre en el qual es basa la seva realització, però això no passa a "El nom de la rosa". El treball ajuda a visualitzar l’obra i l’objectiu que es marca: la racionalitat i la visió pròpia de l’home sobre la dictadura religiosa, impulsa a llegir el llibre. No li fa ombra però amb la seva trama obre els ulls de l’esperit i dels canvis de temps.
T’ajuda a tirar enrere la incultura i l’integrisme.