www.atlantico.net/resize.php?pic=imagenes/

La vida: viure la vida, és un dret i una necessitat

No fa tants anys, la vida de les persones i sobre tot la de les dones estava marcada. Els marcatges eren diferents segons el lloc geogràfic on s’havia nascut. Com a exemple podem fer servir la pel•lícula “La Mari”.
Sí, que sempre hi ha hagut excepcions, però em refereixo a la norma general.
Hem evolucionat com a espècie i com a societat. El nostre cervell ha anat canviant a través dels segles més el fil de la història d’aquesta evolució potser ha estat guiat per la por.

Les ideologies, els drets humans encara avui són una mena de somnis benèfics, cosa de fades... Qui triomfa és sempre la basarda: ‘què ens pot passar?’ Aquest sentiment tenalla més que a ningú les classes dirigents.

Emparem-nos en efectes econòmics segurs, en polítiques ben estretes, que res tremoli, que res canviï. Protegim el nostre ego col•lectiu, la seguretat.
Es parla molt de solidaritat, però pràcticament només se’n parla. Si el benefici cap els altres pot posar en perill la nostra comoditat, trobem culpes i raons per foragitar els que ens demanen una resposta, o un benefici.

Segons l’escriptora Elsa Punset, aquesta contradicció entre allò que sentim i el que vivim ens crea una solitud i un dolor que abans hem volgut evitar. El dolor d’altri que ‘aprenguin’ a solucionar-se’l els que el pateixen.
Els maltractes, són cosa de la justícia i dels maltractats, el consum de drogues són culpa dels traficants, la vivenda, l’emigració...

Necessitem una brúixola. I si llegim el llibre: “Brújula para navegantes emocionales”, d’Elsa Punset? Potser podrem treure’ns una mica d’angoixa de sobre. Les persones humanes tenen la clau dels problemes més potents, tot és cosa d’exercir com a tals.

Iraine.