D’AQUÍ I D’ALLÀ: 11 de novembre del 05

Tots els dolors que podem emmagatzemar al cor

LLEIDA ANNA M. TERUEL

Anem passejant cap al turó de la Seu Vella i els ulls s’omplen del paisatge tardoral de la Plana de Lleida; els pensaments volen sols pel seu camí acompanyant les cigonyes, tan majestuoses o els falciots que segons diuen assenyalen la pluja.

També des de dalt del serral s’albira el nostre riu, el Segre: primer dolor. No sabem si la sequera és totalment conseqüència del canvi climàtic o bé que el que passa es que, quan els poderosos es posen tan forts a donar raons per convèncer-nos, mitjançant algun científic, al ciutadà, ben al contrari, se li comença a posar la mosca darrera l’orella.

Continuem gaudint del paisatge i dels nostres pensaments: l’últim cap de setmana hem vist la darrera pel·lícula d’Isabel Coixet. Aquí no hi ha dolor, hi una gran admiració per una catalana amb una sensibilitat immensa, però si que hi trobem el segon dolor quan ens recorda que hi ha pobles germans que s’odien i el mal tan terrible que es poden fer. Qui no sent aquests dies alguna tertúlia (per posar-hi un nom) o llegeix un periòdic de fora de Catalunya?

Som en uns temps en els que els catalans portem una càrrega tan feixuga que de vegades és com si ens fes mal l’ànima. Al crit de no se sap ben bé quina consigna (la gent del carrer no la sabem, encara que la sospitem, ja que el poder és molt llaminer) es llancen un atacs, amb una animadversió tan brutal dels uns contra els altres que produeix esgarrifances.

Penso que estem tothom desitjosos de llegir que per una bona temporada s’han acabat una colla de dolors: huracans, sunamis, inundacions, Carmels, esfondraments al Metro, rieres, atemptats...

Podria ser que d’una vegada poguéssim tenir un Museu Diocesà (dolor) com ens correspon?

Potser després de tants dolors ens n’hauríem de riure una mica, perquè si no entre tots plegats encara prendrem mal. Avui a les notícies tan distretes que ens van donant cada dia en torn a l’Estatut (als mitjans de comunicació de la España interior) han dit, suposo que ja ho sabeu ben bé, que nosaltres portarem la poligàmia al país. Però el millor i per això ho comento, ha estat el comentari del pagès verdulaire, amb veu sorneguera: ostres, doncs ja ho podríeu haver fet abans!

Bé, com diu un savi al seu sultà en un llibre de Soler i Conangla, un dels més grans desafiaments de la humanitat és aprendre a comunicar-se. Tot depèn de la forma o manera en que es diuen les coses i actualment estem veient la forma més grollera, més airada, més insultant, fins i tot faltant a la veritat perquè s’ha vist que una mentida repetida moltes vegades sembla una certesa.

De la comunicació depèn la felicitat o la desgràcia, la pau o la guerra. La veritat és com una pedra preciosa; si la llancem contra la cara d’algú, el podem ferir. Però si l’emboliquem en un embalatge força delicat i l’oferim amb tendresa, ben segur que serà acceptada amb molt d’agraïment.

Posem-nos a la tasca de millorar la comunicació i deixar una mica de banda la queixa.