Nosaltres no som d’eixe món

LLEIDA ANNA MARIA TERUEL

Imaginem-nos un recorregut per la capital de la República Txeca: Praga; els seus carrerons impregnats totalment d’història talment com si els fets passats s’haguessin arraulit pels seus racons per poder viure al costat d’aquelles pedres magnífiques.

Doncs bé, la guia, -amb un anhel infinit per fer-nos viure el que anava dient-, ens narrava els fets que li van succeir a Kafka, la convivència tantes vegades conflictiva amb els jueus al llarg dels segles... Anava desgranant els fets passats amb tanta intensitat que l’atmosfera que ens envoltava era quasi un veritable retrobament amb la història que ella vivia tan profundament i que al mateix temps es veia com estimava.

Llavors, de sobte, la guia comença a caminar i del final del grup (tots espanyols) se sent una veu molt potent cantant: “ ¡ A POR ELLOS, OÉ, A POR ELLOS OÉ...!” La guia, una persona molt sensata i educada, per altra banda, és va limitar a dir: -és del nostre grup?-.

En una altra seqüència del viatge, en la qual es podia aprofitar per conèixer el paisatge, els camps de conreu i els boscos d’alguns països d’Europa Central , una persona anava explicant per mitjà d’un micròfon, els cultius que tenien aquells països en comparació amb el nostre. L’explicació no era gens feixuga, ben al contrari, però..., sant tornem-hi!..., quina no seria la sorpresa d’uns quants al veure un viatger que duia un bon plec de CD’s (tots top-manta, està clar) i li va dir tot decidit al conductor que en poses algun, -la qualitat dels quals no entro a valorar i a part, que a molta gent del cotxe no els venia gens de gust escoltar i molt menys amb una imposició tan poc democràtica. Quedava d’un líric mirar els boscos de Viena tot escoltant la raja de tu falda...!!!

Realment, hi ha dues Espanyes?: la cridaire, xabacana, inculta (però que els pagaments a terminis han fet que es pugui accedir als viatges potser sense gaudir-ne realment) i la que respecta els altres i estima la cultura.

Estic veient i tement que sí i que la primera abunda realment molt.

L’estiu és molt propici a trobar-te al bell mig d’exemples d’incivisme ja que les manifestacions culturals acostumen a ser gratuïtes i a l’aire lliure i la gent s’hi aplega encara que no els hi agradi, cosa per altra banda difícil d’entendre.

Fa poc, en un concert de música popular grega, em vaig empassar casi tot el sistema de neteja de la cuina que tenia una senyora asseguda al meu costat; jo, santa innocència pensava: “ara ja ho hem fet tot i callarà”, però, ca; era un prodigi de neteja i al final em va derrotar i vaig haver de marxar o li estiro els cabells.

Seriosament: quin despropòsit tan gran, escollir un concert per parlar de les teves coses; què poc es pensa en l’altra gent!

En aquest viatge em vaig fixar que els catalans -que érem força nombrosos juntament amb bastants d’altres-, no ens vam distingir mai per manifestacions incíviques ni crits, ben al contrari; ara , no sé si això és representatiu o no. Espero que sí