Espills i adagis dins la pluja...

LLEIDA CONCEPCIÓ LLADONOSA

En un dia de sortada pluja després de la sequera inacabable en àmbit dual, m’he vist dins d’argentats espills entelats per l’escalfor del neguit dels meus dies...

Corpresa per l‘aspecte de la reverberació entre llunes: música i enyor;

encerclades totes en marcs d’oblidada textura de raciocini, entrevist o figurat

dins l’altra versió de mi mateixa.

Caminant sota els líquids barrals sobtats, he obert els còdols amarats de munions d’estels perduts des de totes les aigües en reflex.

En aquest instant es ineludible la tristesa, només com a homenatge a tanta aigua caiguda dins meu, secs els ulls...

Sorres i deserts, que degoten sense parada el seu recompte temporal, entre fràgils vergers urbans en equilibri subtil sota els meus dits freds i enyorats de totes les remors d’aliança just al redós i a la recerca de l’alletament dels núvols d’aquest setembre tan poc autumnal, i del repetit adagi per a cordes de Samuel Barber que escolto i veig com s’escola immens, dins el darrer mirall de plata...

Divendres, 30-9-01