No travessaré el semàfor en roig

LLEIDA TOÑY CASTILLO I QUIM GIBERT

Mig matí d'un diumenge primaverenc. Fa bo. No hi ha gaire gent pels carrers. El trànsit també és escàs. Vinc tot xino-xano de comprar el pa i el diari. Quan arribo a l'alçada d'un semàfor, hi ha un marrec agafat de la mà d'una senyora gran. S'han aturat perquè el semàfor està en roig. Tot i que m'adono que ni de lluny ni d’aprop, no s'atansa cap vehicle, dubto si passar o no. Estic convençut que hauria travessat el carrer, estigués com estigués el semàfor, en cas de no haver trobat ningú esperant. Immediatament després, s'apropa un jove que no dubta a creuar el carrer. El marrec, incrèdul, de seguida rondina indignat. I és que l'esmenat jove, en veure que no passava cap cotxe, ha tirat pel dret malgrat que el semàfor continuava en roig. La senyora tracta de calmar el petit. Tot i que de pressa no en tinc cap, reconec que estar-me allà palplantat em fa sentir ridícul. És com si estès perdent el temps inútilment. La nostra és una societat de dobles discursos. A l'escola t'ensenyen de petit que només has de travessar en verd. Però un dia descobreixes que a bona part dels vianants no els fa res fer-ho en roig. És a dir, decebuts i contrariats, ens hem fet grans constatant que de la teoria escolar a la pràctica quotidiana hi ha massa incoherències. Pel filòsof Francesc Torralba, una persona coherent té autoritat moral: «per la congruència que hi ha entre el que fa i el que diu». I una persona incoherent, just el contrari.

Però realment aquesta societat és coherent?

En multituds d’ocasions la incoherència és una pauta acceptada. Un exemple el tenim en el nostre sistema educatiu, on molts pares exigeixen que el professor eduqui i formi als seus fills i ells mateixos en determinats moments manifesten actituds de falta de respecte i confiança cap als que deleguen aquesta autoritat.

On és la coherència entre el que demanem i realment fem?

Els fills no faran allò que se’ls demana veient que fem justament el contrari del que proclamem.

Recordo fa anys el cas d’una nena. Tenia 5 anys i deia moltes paraulotes, la mare va assegurar que la seva filla no en deia cap ni una a casa; minuts més tard vam poder comprovar con la mare renyava la criatura i en el seu discurs utilitzava tantes paraules malsonants que gairebé no s’entenia el que volia dir a la criatura. En aquell moment, vam entendre que la mare deia la veritat, la seva filla no deia males paraules a casa, però al no estar ella present reproduïa el que se li inculcava. En la vida el més difícil és ser conseqüent, perquè això implica responsabilitat i compromís.

Si volem educar no podem educar des de missatges contradictoris, ni des de el contra exemple. En parlar d’ educació i transferir educació, no hem de propiciar un divorci entre el que diem amb el que realment practiquem o no ens queixem de la incoherència, Hauríem d’educar sota el principi de l’honestedat.

Atura’t si el semàfor està vermell, després no demanis una bona circulació al llarg de la vida.