L'autoritat, cal guanyar-se-la

LLEIDA TOÑY CASTILLO QUIM GIBERT

Sobtadament vaig sentir un brogit que venia de lluny. Un colla de bordegassos cridaven el meu nom. Em volien saludar tant si com no. Eren les primeres hores de la tarda d’un diumenge de tardor en un poble de pagès. Em desplaçava diàriament a la seva escola per fer-me càrrec d’una substitució d’anglès. L’atzar va voler que un dia festiu també em deixés caure en aquest indret arran d’un dinar familiar i posteriorment hi passegés lànguidament amb la parentela. Amb motiu de la cridòria, un oncle em va dir de seguida: «Això és molt bon símptoma. Malament quan ensopegues amb un alumne i canvia de vorera o fa veure que no t’ha vist».

És en gestos com aquest que el docent pot copsar en quin nivell està el seu prestigi escolar. I és que qui realment atorga autoritat al mestre sempre és l’alumne. Disposar de títols d’ensenyant no garanteix que els estudiants t’hagin de prendre seriosament. A fi i efecte de poder gaudir d’aquest reconeixement, la coherència i el rigor docent esdevenen cabdals. Així com veure en els errors una oportunitat per rectificar i aprendre. Mostrar humilitat i, sobretot, la cara més humana de la teva persona, sol tendir a crear vincles i altres complicitats.

Fet i fet, el mestre que desvetlla autoritat és aquell a qui, quan van maldades, els alumnes no dubten a fer-li costat. Se’n refien perquè han pogut adonar-se que és ferm, noble, elegant. I la canalla és el millor dels paraigües sota el qual es pot aixoplugar un ensenyant.

Record no fa molt temps que quan es parlava de d’autoritat, et miraven amb ulls estranys, la paraula autoritat semblava tenir connotacions no desitjables. Avui a l’utilitzar el terme parlem del respecte per una comunitat o individu cap un altre i el poder que exerceix envers ells mateixos. En parlar de l’autoritat que té una persona, ens referim al poder que les seves paraules, actes, ensenyaments o actuacions que exerceix sobre un individu o una col·lectivitat; amb això dic que l’autoritat és atorgada pels altres en funció del respecte (fins i tot la por) que generi la persona, per tant l’autoritat no son les pautes que una persona imposa, sinó el poder que els altres li reconeixen i les conseqüències que d’elles se’n deriven.

Un professor que sap guanyar-se el respecte dels seus alumnes segurament exerceix poder enfront d’ells.

Una vegada, després de acabar una classe, vaig veure com els meus alumnes tiraven dards a la pissarra a una altra professora, sorpresa jo vaig dir: però si això no ho feu mai, un alumne en va respondre: en la seva hora de classe, no; aleshores, pensativa, vaig veure que realment educar no és el compliment d’unes normes, sinó la seva interiorització pel convenciment que són bones o apropiades per a un mateix.

Per tant, com docents hem d’intentar guanyar-nos el respecte que dóna l’autoritat, i amb ella incidir en la fi de l’educació en si mateixa fomentant la no interiorització de conductes selectives, en favor de principis perennes.